miércoles, 10 de febrero de 2016

Són bons els hipopresius ?


En els últims anys , s'han posat de moda els anomemants exercicis hipopresius. Nosaltres , tenim la nostra versió d'aquests exercicis, la qual no és gaire faborable i molt menys si , com es fa actualment, és recepten a tothom com la cura de tot, sense tenir en conte l'individualitat de cada persona.

Primer de tot volem deixar clar que és un hipopresiu. Aquest exercici neix de les mans de Marcel Caufriez, fisioterapeuta, que va desenvolupar aquesta tècnica durant una investigació sobre la incontinència urinària, relacionada amb els esforços abdominals i el mal repartiment de les pressions que es produeixen a causa de la relaxació del sòl pèlvic i de la musculatura profunda de l'abdomen.

Va observar a un grup de dones que després de donar a llum, durant el post-part, volien disminuir el seu perímetre abdominal, és a dir, reduir panxa el més aviat possible i per això feien abdominals clàssics. Els resultats no van ser els esperats.No només no aconseguien reduir cintura, sinó que apareixien altres conseqüències com disfuncions del sòl pèlvic (incontinències i prolapses).

 A partir d'aquí, fa avui uns 25 anys, es va crear aquesta tècnica on l'objectiu principal era buscar un tipus d'abdominals que beneficiés a la faixa abdominal i que no tingués efectes negatius per al sòl pèlvic.

La principal diferència entre uns i altres és que els abdominals clàssics són "HIPER-pressius", és a dir, augmenten la pressió a l'abdomen i la resultant de les forces que es generen recau sobre el sòl pèlvic i empeny els òrgans cap avall. No obstant això, els HIPO-pressius segueixen un patró totalment contrari, disminueixen la pressió intraabdominal i aconsegueixen elevar (succionar) els òrgans pèlvics cap amunt.


A manera de definició, els hipopressius són "un conjunt de tècniques posturals que provoquen un descens de la pressió intraabdominal i una activació reflexa dels músculs del sòl pèlvic i de la faixa abdominal". A llarg termini, però, la seva pràctica continuadaa abdominal. condueix a un augment del to del sòl pèlvic i de la faixa abdominal, reduint de forma significativa el perímetre abdominal i el risc d'incontinència urinària i de descensos viscerals.

La nostra més sincera opinió, és que és una tècnica, que no serveix per tot, ni per tothom i que farem servir en segons quins casos com a técnica per TONIFICAR, que no vol dir enfortir, la nostra muculatura abdominal, especialment la que obre costelles, com el serrator i sempre i quant la persona entengui perfectament l'exercici, ja que pot ser perillós si no es fa bé.

Llavors hem direu, com ho hem de fer , doncs ?

En el següent post, us direm com fer-ho. Serà d'una forma natural, seguint la nostra forma natural de respirar i sobretot, INDIVIDUALITZANT el tractament.





martes, 2 de febrero de 2016

L'evolució de l´ésser humà. Estem preparats per córrer ?



Córrer, és una moda, o ja és una cosa present en els gens del ser humà ?. Estem preparats per córrer? Que penseu….. Jo crec que un SI , i ben gran. 

L'ésser humà posseeix una sèrie d'atributs anatòmics i fisiològics que no estan presents en cap altre primat i que ho converteixen en un corredor natural. 

Hi ha diferents estudis, però especialment els de Daniel Liberman, que indiquen que l'ésser humà necessitava d'ell mateix per realitzar totes les tasques diàries com caçar (animals més grans que nosaltres), pescar, sembrar, moure's en estacions, fugir inclusivament. Creieu que córrer no formava part d'aquestes tasques i era intrínsec de l'ésser humà? No és que volguéssim córrer, havíem de fer-ho!!! .

L'ésser humà, va evolucionar, del primat en ser que som en avui dia, gràcies a la seva necessitat de caça. Realitzaven llargues distàncies corrent per seguir a la seva presa. Aquesta teoria trenca amb la hipòtesi més acceptada, que indica que córrer és una mera conseqüència de l'habilitat humana de caminar. La teoria clàssica, proposa que els homínids 'van decidir' posar-se en peus per veure millor al lluny en l'àrida i extensa sabana. Les altes herbes seques no permetien veure l'horitzó als 'homos' i per això, els guardians i caçadors de les tribus van començar a alçar la seva esquena per aconseguir-ho. La selecció natural va afavorir a aquells que ho feien i a poc a poc, al llarg de milions d'anys les característiques anatòmiques van ser variant per donar forma a un disseny anatòmic preparat per caminar.

Córrer permetia als homínids caçar. Abans que els nostres avantpassats fabriquessin arcs, fletxes, xarxes o llances, no podien aconseguir la carn d'una altra forma més que corrent, amb astúcia i habilitat. Córrer va suposar per a l'home un subministrament de nutrients necessaris per al creixement del seu cervell, com la grassa animal i les proteïnes.


No obstant això, perquè van triar córrer si és molt més car energèticament, menys segur i més difícil que caminar? L'explicació que els científics donen a aquesta incongruència evolutiva és una sèrie d'exemples d'algunes situacions en les quals un homínid tingués avantatge sobre la resta d'animals només per córrer. Però no córrer a grans velocitats, alguna cosa que l'home no pot aconseguir -és un dels mamífers més lents- sinó córrer llargues distàncies a ritme regular.


Hi ha una sèrie d'atributs i adaptacions que ens diferencien dels altres animals i ens van permetre evolucionar fins al dia d'avui:

1-Atributs energètics

Que capacitats anatòmiques i fisiològiques té l'ésser humà que ho fan un corredor natural a diferència d'altres primats?

- Tenim la millor capacitat articular en totes les nostres parts: turmells, genolls, maluc, etc. que ens permeten tenir els rangs de moviment necessaris per córrer.

- Posseïm tendons i lligaments disposats de tal forma que en córrer funcionen com a bandes elàstiques, amb la capacitat d'estirar-se i absorbir l'energia durant una fase de la mecànica i després “deixar-se anar” per crear energia elàstica o lliure, permetent una eficiència en córrer, que no posseeixen altres primats i solament tenen en millor disposició els animals més ràpids que els humans. Exemples importants d'aquests tendons són el tendó d'Aquil·les i el tendó de l'arc longitudinal del peu, protagonistes principals d'absorbir i alliberar energia durant el córrer. Per això, és importantíssim, deixar al nostre peu que treballi de forma el més natural possible i no cobrir-ho de capes i capes d'amortiment i de sistemes i sistemes de protecció que no tenen cap base científica del seu ús i que van a interferir en el correcte funcionament del mateix.

- Peus més petits i lleugers en relació a la resta de la cama, fent que menys pes sigui traslladat durant la fase de canvi, vols provar al fet que em refereixo? Prova córrer amb unes sabates pesades durant 3 minuts, i després intenta-ho immediatament amb les sabates més lleugeres que tinguis, veuràs la diferència!!

Un estudi publicat en la revista *Journal *of Experimental *Biology exposa que els dits curts del peu humà augmenten l'eficiència de la carrera, en comparació del peu d'animals amb dits proporcionalment més llargs i, per tant, dissenyat per a activitats prènsils, etc.
L'estudi prova que augmentar la grandària del peu només un 20% doblega l'esforç mecànic del peu. Fins i tot el fet que el dit gros del peu, el principal enlairament i l'últim a abandonar el sòl, estigui alineat amb la resta, facilita la carrera. Córrer descalç no és un detall menor.


2- Atributs d'equilibri i estabilització

En córrer i a causa de la naturalesa més dinàmica i ràpida dels moviments involucrats, hi ha una fase de permanència en un peu, en termes senzills, córrer és saltar d'un peu a un altre, fet que genera requeriments d'estabilització addicionals pel qual l'ésser humà posseeix unes peces imprescindibles en el seu xassís.

- Glutis desenvolupats, sobretot el gluti màxim, és aquest gran múscul responsable d'estabilitzar el tronc i la postura en córrer, prepara la cama per aterrar disminuint la velocitat i és el múscul que crea la major propulsió cap a endavant mentre correm. Has vist algun esprínter sense Glutis desenvolupats? 

- La presència d'altres músculs, com el gluti mitjà i mínim, fan una funció d'estabilització ràpida i entonació del maluc i el tors durant el córrer, usualment atrofiats en la població moderna per tantes hores asseguts.

- La relació entre cames i braços, la cintura més estreta i les espatlles més amples, permeten que en córrer, el cos pugui auto-balancejar-se, en crear-se la rotació natural de la part baixa, els braços i espatlles al costat de la capacitat del maluc permet contra-balancejar el tors, fent fàcil mantenir-se estable i dret.

3- Adaptació esquelètica

Córrer és una activitat de càrrega al cos humà, cada vegada que fem un pas hem de resistir durant fraccions de segon entre 2 i 3 vegades el nostre pes, és natural llavors que si evolucionem per córrer, el cos hagi creat mecanismes que permetin dissipar aquestes forces millor, en cas contrari, eventualment comencés a danyar-se i trencar-se, tal com succeeix amb aquells corredors que sobreentrenen o estan començant a córrer.

- La capacitat articular, permet que el nostre cos funcioni, si s'utilitza la mecànica correcta, com un gran amortidor, dissipant la càrrega a tot el llarg de la cadena corporal sense sobrecarregar un àrea o articulació especifica.

- Les articulacions expandides, aquelles amb major àrea de contacte, com els genolls, maluc i vèrtebres. Imaginin trepitjar sobre una pedra punxaguda o sobre una pedra plana, en tots dos casos estem col·locant el nostre pes, però en incrementar l'àrea de contacte com en la pedra plana, el pes es distribueix més fàcilment.


4- Adaptació tèrmica

L'adaptació tèrmica és potser la més important, ja que permet a l'ésser humà ser un corredor de llargues distàncies excepcional, l'home va evolucionar per dissipar la temperatura corporal més eficientment que qualsevol altre animal.

- Via la capacitat de suar, tenim la capacitat de termo regular millor i més eficaçment el nostre cos que un altre animal, inclusivament millor que uns altres que utilitzen el mateix mecanisme com el cavall, a causa de la falta de vellositat corporal, som reguladors òptims. Gràcies a aquesta adaptació, l'ésser humà sense ser més ràpid que una gasela, és capaç de guanyar-li a aquesta en la distància.

Tots aquests atributs i adaptacions fan de l'ésser humà, una meravellosa màquina per córrer, lamentablement córrer ja no és una necessitat en gairebé totes les societats actuals, sinó un hobby, la necessitat més gran potser sigui la de córrer sota un sostre quan comença a ploure, així i tot, cal deixar clar que encara que el corredor modern s'hagi convertit en un corredor amb lesions, la causa ara com ara no és i durant segles no serà, la impossibilitat o la incapacitat de l'ésser humà de córrer llargues distàncies i amb la mínima protecció possible!!!

Pretenem carregar-nos milions d'anys d'evolució, amb el calçat actual, que solament té una evolució d'uns 40 anys ? Som més llests que la nostra pròpia evolució ?

“Quan comparem la grandària i desenvolupament muscular de les cames de l'ésser humà en proporció, amb la de qualsevol dels animals més ràpids, podem entendre que solament Déu sap quants milers d'anys l'home ha hagut de ser un corredor de distància, molt més competent que la majoria dels animals. A causa que la grandària i el desenvolupament encara es mantenen, llavors és segur que l'habilitat està allí, solament que latent i pot ser més o menys desenvolupada a qualsevol moment”
Arthur Newton “*Running” 1935.


Escrit de Fisio La Vall del Corb a la web de HommoSandals Pirineo www.hommosandals.com